LLOC I MEMÒRIA

Bel Maria Galmés

Els llocs ens transcendeixen, esdevenint testimonis il·lustratius de la memòria col·lectiva. Les persones arriben i se’n van i amb elles la seva memòria però quelcom resta per a les generacions venidores, com a testimoni del seu pas per aquest món que coneixem. De vegades quelcom impertorbable, no corromput – com algunes obres d’art, textos literaris o fotografies[1] - d’altres refet, reutilitzat, retocat generació rere generació esdevenint un mosaic de testimonis superposats: els llocs. Cap lloc és com va ser, ni en el cel veiem exactament els mateixos estels que veren els antics, malgrat és el mateix cel. Fins i tot els no pertorbats per la mà humana es veuen transformats pel pas temps: ja no hi ha colors en els temples grecs, els ullastres creixen entre les pedres dels talaiots. La runa s’integra en la naturalesa. L’antiga fàbrica és avui dia sala d’exposicions.

Els llocs ens parlen. Ens parlen les muntanyes i els arbres, ens parlen els murs i els sòls, ens parla quelcom intangible que es palpa en l’ambient, són les històries dels que per allà han passat.

 

 Duomo de Siracusa

Les columnes de l’antic temple de Venus bateguen entre els murs de la catedral de Siracusa, a l’oest de Sicília, un lloc on hi ha hagut culte continuat des de llavors. Les Piràmides s’alcen a la planura de Gizeh, testimonis impassibles de l’actual context convuls, els Budas d’Afganistan ja no hi són, els feren explotar. Els llocs de culte esdevenen un paradigma de la voluntat acèrrima de cada religió de restar en la memòria, superposant-se sovint el testimoni d’una sobre l’altra, altres vegades aniquilant testimonis anteriors.

Santa Sofia, Istambul.

Els llocs ens transcendeixen, sí, però nosaltres tenim el poder de construir i destruir, de modificar-los i de recuperar-los. Un mode força estès per a la recuperació d’espais construïts és la seva reutilització, els canvis d’usos: antigues esglésies, convents, cases senyorials, fàbriques i altres edificis abandonats es convertiren, en l’anterior època de bonança, en ple auge capitalista, en centres culturals. Proliferen centres i espais que avui costa de mantenir tan pel que fa a les despeses d’infraestructura com en la manca de voluntat i de recursos per a realitzar-hi projectes culturals de qualitat.

Per això tal vegada sigui un bon moment per aturar-nos a pensar aquests espais, a convidar a l’art que reflexioni sobre l’espai mateix que l’acull, en sentit estricte i ampli. És moment de partir d’allò particular per abraçar l’universal, perquè la idea de “Lloc i memòria” agermana tots els racons del món i reconcilia persona i entorn.

Per això tal vegada sigui un bon moment per aturar-nos a pensar aquests espais, a convidar a l’art que reflexioni sobre l’espai mateix que l’acull, en sentit estricte i ampli. És moment de partir d’allò particular per abraçar l’universal, perquè la idea de “Lloc i memòria” agermana tots els racons del món i reconcilia persona i entorn. 

Així, el projecte “Lloc i memòria” neix lligat a un indret particular: el poble de Ses Salines, al sud de Mallorca, un lloc on el fil de la memòria ens porta, amb intermitències, a orígens tan remots com l’època pre-talaiòtica. Actualment hi trobem espais on batega la memòria del que van ser, alguns d’ells són centres “culturals” com els que s’esmentaven, com és l’antiga església o l’antiga escola. I com aquests, altres, públics i privats, alguns buits i altres reutilitzats: Ca ses Monges, un antic teatre, un antic magatzem, bars i cases. Dues torres de defensa, avui habitades, s’alcen integrades en la fisonomia actual del poble. Les restes prehistòriques als afores, les romanes, amagades. Vegem que podem rescatar de tot plegat i de quina manera. 

Projecte “Lloc i memòria” a ses Salines.

“Lloc i memòria” és un esdeveniment cultural amb caràcter anual concebut com a plataforma d’intercanvi de reflexions entorn a aquests conceptes, donant especial rellevància a les arts plàstiques, pel que es convida als artistes a reflexionar sobre aquests temes.    

Tot i que Ses Salines i els seus carrers i indrets són el tema d’aquesta primera edició, que tindrà lloc dia 5 juliol de 2014, lloc i memòria remet a múltiples pràctiques en el món de l’art. Parlar de memòria en relació a un lloc implica una obligada mirada cap al lloc en qüestió, ja sigui el poble- en aquest cas-, l’espai expositiu o carrer que acull la proposta artística. Per altra banda, alguns artistes treballen aquest concepte per iniciativa pròpia, per exemple, Bleda i Rosa en la seves sèries “Camps de batalla” o “Orígens”, on fotografien, en cada un dels casos, indrets on han ocorregut batalles o on s’han trobat restes humanes ancestrals.

L’esdeveniment consistirà en diverses exposicions en espais municipals i privats, diverses intervencions específiques en espais expositius, carrers i mostradors, alguna activitat en relació a les restes romanes i prehistòriques, alguna performance, tot al voltant d’una jornada festiva en la que no hi faltarà la música i alguna altra actuació.

En l’àmbit expositiu tenen especial rellevància dos indrets clau en el concepte de “Lloc i memòria”, els quals albergaran dues exposicions de major rellevància  i durada. Aquest llocs són la ja esmentada Església Vella, que actualment és un centre cultural on s’hi fan, entre altres coses, exposicions, i l’antiga païssa del que era la casa entorn a la qual nasqué el poble tal i com el coneixem avui dia, actualment convertida en hotel rural: l’Hotel Can Bonico, l’espai en qüestió és actualment una sala destinada a actes culturals.

La Sal, element indeslligable del poble, que li dóna nom, és el tercer pilar que configura l’entramat expositiu. Cada any es convidarà a un artista a treballar aquest tema de manera lliure, cedint-li un espai per exposar la seva feina.

Lloc i memòria 2014. Primera edició: Ses salines, l’espai públic.

El tema d’aquesta primera edició convida a mirar el poble que l’acull des d’un punt de vista artístic, posant de rellevància aspectes del mateix que sovint romanen ignorats –com és el nom d’alguns carrers- i rescatant de la memòria antics espais oblidats, abandonats i imatges d’antigues fisonomies urbanes. Així mateix, es dóna cabuda a totes aquelles reflexions entorn a la idea genèrica de “lloc” en relació a la memòria i a la idea d'espai públic.

Tot plegat s’articularà a través de quatre punts:

-          Es proposarà alguna intervenció específica en algun dels carrers el nom dels quals són personatges del món de la cultura com filòsofs (Plató, Ortega i Gasset, Ramon Llull, Tagore) o poetes i escriptors (Homer, Unamuno, Maria Antònia Salvà, Juan Ramon Jiménez, etc.) o persones del poble.

-          Es rescataran com a espais expositius o per a intervencions cases antigues i algun bar. El bar més emblemàtic és l'antic bar Can Boira – un bar amb una barberia- que fa més de 30 anys que roman tancat.

-          La fisonomia del poble ha canviat força en els darrers 50 anys, quan encara els carrers no estaven ni asfaltats. Amb la idea de donar visibilitat a aquest fet es projectaran o exposaran fotografies antigues en diversos indrets. Per a tal fi, des de “Lloc i memòria” s'ha impulsat la creació d'un fons gràfic digital municipal que assolirà entitat pròpia i romandrà obert sempre per a que els ciutadans puguin aportar fotografies i documents que puguin ser d'interès.

-          L’arqueologia té un gran pes al poble. Donat que el tema d'aquesta primera edició és l'espai públic l'activitat d'enguany consistirà en donar visibilitat al campament romà que hi ha ubicat sota els fonaments del centre del poble, es durà a terme per part d'un arqueòleg.

A l’Església Vella s’hi realitzarà una exposició col·lectiva d'art contemporani en torn al tema de la religió titulada “Deu visions”, mentre que la sala de Can Bonico es destinarà en aquesta edició a l’exposició en torn a la sal, l'artista convidat per aquest any és Horacio Sapere. Pel que fa la resta d’exposicions, s’ocuparan cases buides del poble, mostradors de botigues, així com les esmentades “Escoles Velles”, edifici públic actualment multifuncional que alberga la biblioteca i disposa de vàries sales on s’hi fan activitats però que es poden utilitzar puntualment com a sales d’exposicions. Aquest edifici constitueix un espai important pel que fa a la memòria col·lectiva del poble. Com diu el nom, antiga escola, fou construïda en temps de la Segona República i per les seves aules hi han passat generacions de saliners, l'exposició que albergarà versarà sobre l'edifici mateix amb les seves múltiples ramificacions.

En la mateixa línia trobem l’edifici de “Ca ses Monges”, que fou també la primera escola. Les seves parets albergaren també l’anterior centre mèdic, així com el local d’assaig de la banda de música, a la capella, i actualment l’escoleta d’infants i l'escola de música. Malgrat és un edifici a tenir en compte no s'hi podrà realitzar cap activitat. 

D’altra banda, també trobem espais privats que s’han de tenir en consideració, malgrat el seu paper dins “Lloc i memòria” estarà subjecte a les voluntats dels seus propietaris:

1.      Restaurant “Es Teatre”: antic teatre del poble on s’hi celebraven tots els esdeveniments i alhora bar “Ca na Maria Vela”, actualment negoci a ple rendiment, deixa poc lloc a intervencions, tot i que es disposa d’una sala al pis superior per a exposicions. El negoci en la seva recent renovació ha duit a terme en certa manera un acte de recuperació de la memòria que es manifesta en el nom i en les fotografies antigues dels primers propietaris que decoren les seves parets. També fou un dels dos cinemes del poble, el Cine Recreativo, del que s'han pogut recuperar materials.

2.      Restaurant “Sa Fusteria”: com l’anterior, aquest negoci restaura la seva memòria posant el nom del que fou, havent editat, a més, un fulletó on explica tota la història dels seus primers propietaris, els fusters. Alhora, una gran fotografia de la primera banda de música del poble es pot veure en el seu interior.

3.      Bar “Llum de sal”. A més de ser un bar el propietari es dedica al negoci de la sal, envasa i ven sal aromatitzada amb diferents espècies. Està ubicat en l’antic magatzem de can Capità, que era lloc de reunió d’homes del poble. Manté l'estructura intacta de quan era magatzem.

4.      “Ca na Moreneta” és un dels bars que ha romàs obert més temps de manera ininterrompuda. És un bar especialment diürn freqüentat per gent de totes les edats. Té un local annex, amb accés des del mateix bar: el “Pub”, conegut amb aquest nom perquè, durant anys, fou l’únic pub del poble. Ara s’obre de manera puntual i roman tancat la major part dels dies, en un estat entremig entre l’ús i el desús, resistint-se a caure en l’oblit.

5.      “Bar Orient”, conegut popularment com “Can Creus”, aquest any 2014 fa 60 anys que roman obert. Recentment ha estat renovat per la filla del primer propietari, respectant la fisonomia original, és un bar amb encant i ple de records.

La resta de bars i restaurants que configuren la fisonomia actual del poble seran convidats a participar en l’esdeveniment. No pot ser d’altre manera: podríem, en la nostra cultura, desvincular la idea de vida pública de la de bar?. Acumuladors de memòria per al futur, continents d’un mosaic de memòries passades, com deia la cançó d’El último de la fila:

(...)  Barras de bar, vertederos de amor

            Os enseñé mi trocito peor

Retales de mi vida

(...)

La memòria col·lectiva es configura a partir de retalls de memòries particulars i l’espai públic possibilita l’intercanvi de singularitats. Els artistes saben donar visibilitat a les subtileses que uneixen allò privat i allò públic, el singular i l’universal, les persones i els espais que habiten, que transiten. Aquest és el motiu pel qual “Lloc i memòria” es concep des de la mirada de l’art.

1
                 Malgrat la idea que una obra d’art resti impertorbable no deixa de ser una fal·làcia. El pas del temps incideix en totes les coses i les peces que ens arriben “impertorbables” –si no són de diorita- és perquè en algun moment s’han restaurat, pel que ja s’hi ha incidit, amb uns pigments o materials propis d’una època diferent, amb uns criteris concrets també d’una època diferent... El text literari tampoc deixa de participar d’aquesta contradicció, com ens recordava Borges a “Pierre Menard, autor del Quijote” i, per extensió, la fotografia.