2 monos

2monos.com

2monos és un projecte híbrid , auto produït i conceptualment lliure, nascut d'un arquitecte i una escultor, en l'intent de desafiar totes l'etiquetes preestablertes d'art, disseny i arquitectura, i afinar el subtil camp existent entre elles. Està format per Nicoletta Mantoan i Alejandro Dumon Estrades.”

Nicoletta Mantoan es titula en arquitectura a Venècia en el 2005; treballa a Itàlia on realitza els primers projectes a Milà i Bassano del Grappa. Més tard treballa a Alacant i Palma de Mallorca, en l'estudi CBR/6/ Arquitectura on col·labora, entre altres, amb l'arquitecte Mathias Klotz.”

Alejandro Dumon Estrades és llicenciat en Belles Arts a Barcelona (2004), especialitzat en escultura, i comença muntant el seu primer taller de ferro a Mallorca, realitzant obres pròpies i col·laboracions. Participa en col·laboracions i en exposicions monogràfiques i col·lectives a Barcelona i a Mallorca. L'any 2007 funda el col·lectiu En la espera te esquino, enfocat a l'art experimental.

2monos ha participat al Programa de Projectes Artístics Tecnològics del ECT Casal Solleric (Palma de Mallorca. 2013), dins del seu programa de producció de projectes tecnològics, amb la instal·lació Átopos; en la primera edició d'Artnit Campos (Mallorca. 2012), amb un projecte interdisciplinari a través de la performance EatArtbre; en l'exposició Variacions sobre sòlids. Elements (Bassano del Grappa, Itàlia. 2012); en la presentació del projecte Línia D /DissenyDeixalles/ (Palma de Mallorca. 2011); en l'esdeveniment multidisciplinari Made Mallorca Design de la Fundació Deixalles (Palma de Mallorca. 2011); en la Fundació Lopez-Fuseya amb Constel·lacions. Arquitectura de llum (Palma de Mallorca. 2010); i en la galeria-showroom Louis 21 amb AD-Arquitectural Digest (Palma de Mallorca. 2010), entre altres.


Adriana Meunié


adrianameunie.com



Adriana Meunié (Mallorca, 1985). Titulada en Disseny de Moda (Escola Superior del Disseny BAU, Barcelona) compta amb dos cursos d'inici al teler (Teranyina, Barcelona), món en el qual indaga actualment mentre busca la fusió entre les tècniques ancestrals i les modernes. Ha treballat en cinema, com a ajudant de vestuari de la pel·lícula El cadàver (2014, Barcelona); i com a ajudant de vestuari dels Premis Gaudí (2011-2012); En 2011, crea i distribueix la seva col·lecció personal de samarretes amb el segell Kamis Kill. També ha preparat col·leccions de moda a Berlín (Bombó Casolà per la boutique Sameheads, 2012), ha exposat els seus quadres fets amb tela en el Sadnha Estudi de Palma (2011) i ha treballat a Berlín com a ajudant de disseny de moda amb Frida Weyler, i com a ajudant de vestuari en Theater im Palais, entre altres.


Arantxa Boyero


arantxaboyero.net



“M'interessa la societat en la qual visc i el paper que desenvolupen les dones de la meva generació en aquest context. Temes com la intimitat, les relacions, el consumisme, la sexualitat, la cultura i les tradicions formen part dels meus projectes. Denomino 'mini-accions' a tots els meus treballs i em serveixo de tècniques com a fotografia, performance i vídeo per dur-los a terme. El procés de documentació que empro en l'elaboració dels mateixos part de les meves experiències autobiogràfiques. Utilitzo la re-interpretació, la re-acció i l'experimentació com a recursos per reflexionar i materialitzar pensaments quotidians.”

Arantxa Boyero (1982, Colònia de Sant Jordi, Mallorca). Titulada amb el Màster de Fotografia Concepte i Creació en EFTI, Madrid (2007/08), va estudiar Fotografia Avançada en The Dark Room, Florència (2006) i posseeix el Cicle Formatiu de Grau Superior de Fotografia de l'Escola Superior de Disseny de Palma de Mallorca (2002/05). Actualment, viu i treballa a Madrid. Des de 2005 realitza exposicions individuals: El meu Museu Cerralbo i El meu Museu d'Antropologia (Centri d'Art Contemporani. Alaró, Mallorca. 2013); Lola t'estim i elles (Addaya Centre d´Art Contemporani. Alaró, Mallorca. 2010); Bodegón (Espai Obert EFTI. Madrid. 2009) i Josefa i Jerónima (La Misericòrdia. Palma de Mallorca. 2005). Ha participat també en nombrosos screenings i exposicions col·lectives a nivell nacional i internacional, entre elles: Jääl Photo (Factoria d'Art i Desenvolupament, Madrid. 2014); Casa//Art (Addaya Centre d´Art Contemporani, Madrid. 2013); Nio 2. Segona Mostra Internacional de Videoarte (Pereira, Colòmbia. 2013); Marca Espanya (Europe Creative Center ECC, Berlín. 2013); Region 0, Festival de Vídeo Art Llatí (Centre King Juan Carlos, Nova York. 2013); Passió, Fotografies en el Terrat, Cercle de Belles arts, Madrid (2012) o PhotoPhnomPenh, Cambodja (2011). 



Arti Leimbacher 

artileimbacher.com



La virginitat de Mallorca va ser el que més va atreure a Arti Leimbacher de la nostra illa. Una virginitat que segueix cercant en cada obra que realitza. D'aquí la gran presència d'animals en la seva producció: xots, cans, formigues, conills... En la mateixa línia, la naturalesa juga també un paper fonamental, que l'artista tracta de manera molt diversa, des de la compartimentació en un mosaic de fragments a les obres de la sèrie “Campestre” fins a l'experimentació directa amb maneres d'estalviar aigua per sembrar. La virginitat que cerca l'artista refereix a quelcom essencial, que es respira també en cada retrat, en cada escena de la vida quotidiana.

En aquest sentit no és casual que abans -fa molts anys ja- practiqués l'abstracció en la pintura, doncs s'arribà a ella cercant l'essencial, despullant-la de contingut per tal de trobar aquella virginitat, quelcom gairebé religiós. Però Arti ja no ho trobava en l'abstracció. Per això tornà a les fonts, a la simplicitat de la vida quotidiana: als xots, porcs i altres animals, com versava el títol d'una exposició seva.

De la mateixa manera que Franz Marc trobà la puresa en els ulls dels animals, Arti ha captat aquest sentit que adquireix tot plegat en la contemplació coses tan simples com les ovelles pasturant, un ca ajagut a l'ombra d'un arbre... en el mateix sentit que els personatges de Dostoievsky trobaven a déu en la contemplació d'una flor.

Aquesta recerca de l'autèntic és el que subjau rere la multidisciplinar producció de l'artista -que pot comprendre també el suport digital o la instal·lació-, difícil d'encasellar en un estil concret, perquè les característiques que es podrien abstreure d'algunes obres es veurien anul·lades per unes altres: el traç nerviós i espontani, característic de la major part de la seva producció a la sèrie Campestre esdevé detallista i minuciós; l'acabat polit i detallat dels plats i figures de la sèrie Frogs and others esdevé vibrant i esquemàtic, gairebé com un esbós, en les escultures dels “Plasmagodis”. En aquest sentit tampoc es limita a plasmar la immediatesa d'allò quotidià, trobam sèries més introspectives o amb un rerefons crític, com a les “pintures negres” de la sèrie Mayday Malen, o l'explícita crítica al món oficial de l'art que trobem a la sèrie Art Moderne de la brosse avec le bouquet de l'ocre, dins la seva línia que oscil·la entre la visió crítica i l'humor.


 Arti Leimbacher (1956, Berna, Suïssa). Estudià Belles Arts en la ZHdK de Zürich (1977/78) i a l'Académie Charpentier de París (1979/80) i cinematografia en la ZhdK de Zürich (1983/84). Viu a Mallorca des de 1986 i ha participat al llarg dels anys en diferents projectes artístics dins i fora de l'illa. Fou artista i col·laborador de Lacasadelcactus i cofundador de “Capdesmoro Al Quinto Pino Art Club”. Ha participat en exposicions individuals i col·lectives com “Nature morte oder die Abdankung im Wöschhüsli”, a Frauenfeld, (Suïssa, 1980), Xots, porcs i altres animals” a la Galeria Kunstmann, Santanyí (Mallorca, 1996), “Ultramarinos”, Lacasadelcactus en l'Institut de Cultura, La Capella, La Virreina (Barcelona, 2001),“Animalia” Can Gelabert, Binissalem - Museu de Mallorca, Palma (Mallorca, 2001), “Arenas movedizas” al Festival Cabueñes al Centro de Cultura Antiguo Instituto Jovellanos de Gijón (2002), “Wakumomi” a Shedhalle, Rote Fabrik a Zürich (Suïssa, 2005) i a Trudelhaus, Baden Baden CH (Alemanya, 2006) o “Memòries d'un turista” a l'Església Vella de ses Salines (Mallorca, 2009).


Catalina Obrador

Ho sé, sols som inútils formes de la matèria, però ben sublims.

Stéphane Mallarmé

 

La cita de Mallarmé no és fortuïta a propòsit de l'obra de Catalina Obrador, car analitzant-la en detall te n'adones com n'és de simbolista. Precisament a poetes com Mallarmé es deu la llibertat formal -en el cas de la poesia a través de la instauració del vers lliure- que caracteritza el simbolisme, doncs és un moviment més de contingut que no pas de forma, seguint l'estela de la línia romàntica de la història de l'art. Una línia que no començà ni acabà amb el moviment romàntic del segle XIX i en la que s'hi podrien adscriure artistes tan diversos com el mestre de Taüll, El Bosco, William Blake, Gustave Moureau, Max Ernst, Paul Klee, Marcel Duchamp, Hannah Höch, Marc Chagall, Marcel Broodthaers, Joseph Beuys, Jean Michel Basquiat, Nancy Spero o Marina Abramovich, per citar-ne alguns.

 

Mallarmé pretenia, en paraules de J. F. Chévrier “reinstaurar el misteri en l'experiència poètica, entre els vestigis de la fe i els ornaments de la quotidianitat”*. Cap altra afirmació podria definir millor l'obra de Catalina Obrador, una obra reticent a les etiquetes formals que es pot manifestar des del més absolut automatisme a un detallisme minuciós. I és que, com en el simbolisme, l'art és per a aquesta artista una via per a la recerca interior i la veritat universal, a través de temes com la religió o la mitologia, entre altres. La seva és una pintura subjectiva, narrativa, sovint onírica, de vegades decorativa, com es pot veure, per exemple, en els elements vegetals que afloren a “Le desir liberé” entrellaçant-se i fonent-se amb l'original llenç -material emprat sovint per l'artista-. Recordem la figura de Gustave Klimt i com, en part, el simbolisme derivà en l'art nouveau.

 

Com la d'aquell moviment, la pintura de Catalina Obrador és una pintura d'idees, que empra el símbol com a instrument per transmetre tots aquells elements que formen part de l'univers en la seva vessant irracional i immaterial. Símbols propis i altres extrets de les antigues religions mediterrànies, com l'egípcia o el judaisme, s'entremesclen en els dibuixos i pintures d'aquesta artista que no donen l'esquena a la realitat quotidiana, sinó que la integren -a pics en forma de frases escrites- despullant-la de l'aparent banalitat i atorgant-li així nous valors que adquireixen sentit en el marc d'una cosmovisió particular que té molt, però, d'universal.

 

*CHÉVRIER, Jean-François: “Art i utopia. L'acció restringida” a “Art i utopia. L'acció restringida”, [cat. exp., Macba, juny-setembre, 2004], Ed. Actar, Barcelona, 2004, pàgina 14.

 

Catalina Obrador (Santanyí, 1977) va estudiar a la Facultat de Belles Arts de Cuenca. Ha viatjat a Sudamèrica i Orient Mitjà. Ha viscut i treballat a Madrid, Cuenca, Caracas i Berlín. Actualment viu i treballa a Mallorca. La seva obra ha estat representada per la Galeria Rafael Pérez Hernando en les fires Art fair Cologne (Alemanya, 2005), JustMad2 (Madrid, 011) i dins el programa “Expanding Drawing” a Espacio Atlántico (Vigo, 2011). Ha realitzat performances i participat en nombroses exposicions col·lectives com “Pasen y vean” al CCCB (Barcelona, 1999), “Guano Host” (Santanyí, 2001), “Oxigen” (Binissalem, 2005), “50 años pa na” (Cuenca, 2006), “Open End Session” a Al Quinto Pino Art Club (Mallorca, 2009), “Errequerre” (San Sebastián, 2011). Entre les exposicions individuals destaquen “Animetes” a l'Església de Cala d'Or (Mallorca, 2003), “Diálogos Feroces” a la galeria Rafael Pérexx Hernando (Madrid, 2007) “Flash me” a la Galeria J.M. (Màlaga, 2008) o “Pluma y tinta” a la Galeria Rafael Pérez Hernando (2012, Madrid).

Els seus dibuixos han estat publicats al llibre de Francesca Gavin “100 New Artists” (ed. Laurence King, 2011). L'any 2012 realitzà l'escenografia de l'obra de teatre “Parasceve” escrita per Blai Bonet i dirigida per Jeroni Obrador.


Esther Roca Olivieri

rocaolivieri.es



Com una alquimista, Esther Roca realitza les seves aquarel·les amb pigments naturals procedents del vi i els seus subproductes. Aquesta autora utilitza vins negres i blancs de diferents anyades, així com les esborres dels mateixos, amb la finalitat de treballar diferents tons i textures. A causa del caràcter especial i a la variada permanència dels ingredients que usa, la seva proposta resulta en una obra viva on totes les aquarel·les sofreixen canvis de color a mesura que van envellint, com els bons vins, fins a la seva estabilització.  

Esther Roca Olivieri (Mallorca, 1970). Després del seu pas per la Escola Superior de Disseny dels Illes Balears i l'Escola d'Art Superior de Disseny Vitòria-Gasteiz, i titulada en Tècnic Superior d'Arts Plàstiques i Disseny, en l'especialitat d'Il·lustració, desenvolupa la seva faceta artística treballant amb acrílic, oli i aquarel·la, fins que a partir de 2013 es defineix per utilitzar únicament pigments naturals. La seva afició a l'enologia la porta a analitzar el comportament dels pigments obtinguts durant el procés d'elaboració del vi. Treballa amb vins negres, blancs i els subproductes obtinguts en la seva elaboració. Ha participat amb les seves obres en la Nit de l'Art de Felanitx, en la Fira de Llucmajor (467 Edició) i en la Fira d'Artesania i Turisme rural en el Bierzo Alt (León). Actualment prepara la seva propera exposició per a  la Fira de Maig de Campos.

Ferran Aguiló


ferranaguilo.org

L’obra de Ferran Aguiló fa que certes etiquetes i conceptes artístics quedin vacus, irrisoris. Es podria emparentar amb l’art povera per l’ús de materials pobres com la llana o el plàstic, o parlar de la modernitat implícita en l’ús de materials “extra-artístics” que es donà en els anys 60 dins la línia rupturista amb l’escultura tradicional, aquella escultura de pedestal, associada a materials nobles i a la idea de monument; fins i tot es podria parlar de l’ecologia implícita en el gest de reciclatge. Però això poc ens diria de l’obra d’aquest artista.

El fet que els materials de les seves escultures siguin sovint objectes trobats s’allunya d’aquell gest irreverent inaugurat per Duchamp i no respon tampoc a una voluntat expressa de reciclar, sinó a una necessitat, la de crear. L’ús de ferros, canonades, somiers o llana en l’obra de Ferran Aguiló és tan senzill com que estan allà, com el fasser al corral i les canyes devora el safareig. L’art de Ferran Aguiló simplement ocorre, i en tant que necessari –és dir, autèntic- defuig discursos superflus.

En aquest sentit tampoc es pot fer, en trets generals, una clara distinció entre obres figuratives i obres abstractes. El conjunt de la seva obra transcendeix aquests clixés perquè en ella tot es barreja: el crit surt de l’arbre, el cercle és també un para-sol... La mateixa idea de cosmos hi ha en una fulla de fasser que en l’aparent buit del cercle, en una arrel que en la immensitat del cel estelat. L’art de Ferran Aguiló no es mental, sinó que apel·la a la consciència. Des de l’emoció convida a la reflexió, a demorar-se: aquell demorar-se que, en l’experiència estètica, fa que ens connectem amb l’eternitat, que ens dóna una certa idea del món, la que cadascú vulgui trobar.

Ferran Aguiló (Palma, 1957). Des de mitjans anys vuitanta forma part de nombroses exposicions col·lectives i viatja a Chicago (Art Chicago ’95; amb la galeria Altair), Croàcia (Mediterranea n2. Art fira la rive. Dubrovnic, 2001), Corea (Una faceta del arte contemporaneo español, Seül, 1992) Amsterdam (Kunst Rai ’89, amb la galeria Ferran Cano) i Suïssa (Art Basel ’89 i ‘90; amb la galeria Ferran Cano). A més, durant set anys consecutius participa en ARCO (Fira Internacional d'Art Contemporani), mentre la seva presència es fa habitual en els espais d'art de Mallorca i la península. Les seves exposicions individuals també tenen un gran acolliment en aquests espais. L'any 2010, el Casal Solleric de Palma presenta la retrospectiva de tota la seva obra Ferran Aguiló. Escultures 1986-2010. La seva última exposició, Biometries, té lloc l'any 2013 a l'Espai d'art 32 de Pollença. També ha treballat com a escenògraf per Iguana Teatre, la Companyia de dansa Maria Antònia Oliver i el Teatre Principal de Palma.

Francesc Bonet


Francesc Bonet (ses Salines, 1962), ha realitzat les seguents exposicions: “Quatre Mots”, Centre Cultural ses Escoles Velles. Maig 2001, ses Salines.  Es resumeixen quatre sèries tractades: la música, els primitius, els rellotges de sol i les inscripcions damunt na Pelada. ”Vora  nostra”, Galeria Matisos. Juliol 2002, Colònia de Sant Jordi. Es reprodueixen els grafits fets l’any 1930 damunt na Pelada pel patró Rafel de Ca na Ferrera. “Sant Blai”, Oratori de Sant Blai. Febrer 2003, Campos. Es fa un muntatge inspirat i presentat en el seu propi entorn, per una banda, es tracta els grafits que té la façana de l’oratori, i per l’altra es fa un homenatge als molins que foren en altre temps, amics inseparables de l’oratori.  Any 2004, disseny de la felicitació de Nadal per a l’agència suïssa  UNIVERSAL. Any 2006, il·lustració del llibre Poemes de la Piscina de Miquel Àngel Lladó Ribas de l’editorial “El Tall”. Premi especial del Certamen Literari “Sant Blai” amb el treball “l’Art a Sant Blai”. “Gènesi”, Casal  Ca’n Prohens . Gener 2007, Felanitx. L’exposició Gènesi és la inspiració d’unes pintures a les parets d’una vella església. Llum de gènesi. Església vella. Agost 2008, ses Salines. Dels manuscrits que conten la història d’aquest indret surt la instal·lació “Llum de Gènesi”, l’inici del caminar d’un poble.  “Amphora”.  Asador  Es teatre. 2014, ses Salines. Es fa una interrelació de les deesses greco-romanes amb les formes de les àmfores.

Gabriela Meunié

gabrielameunie.es



El meu treball, es centra en qüestions de la identitat i de la societat. La meva història personal, les meves experiències i emocions són tots els prismes a través dels quals es difracta la societat de consum. M'interessa la confrontació entre mons, les diferents classes socials, conflictes generacionals o de gèneres. Intent desenvolupar un llenguatge visual minuciós, a través de formes i colors que fan emergir creacions úniques i evocadores amb el fi de provocar la reflexió i els sentiments de l'espectador. Per realitzar els meus projectes, practic diferents tipus de disciplines: pintura, escultura, instal·lació,  empro una gran varietat de materials i diferents tècniques, per donar vida a l'infinit espectre de la meva imaginació”. Gabriela Meunié

GABRIELA Meunié (Mallorca, 1987). Viu i treballa a Bordeus.  S'ha format a l'Escola Superior d'Arts Massana (Barcelona) i a l'Escola de Belles Arts de Barcelona (2008) en especialitat de pintura. Ha realitzat diverses exposicions individuals, entre les que podem destacar les del cafè del Sol (Barcelona, 2008), Galerie La Esquina (Palma, 2009), Can Manresa (Santanyí, 2010) o la de la galeria L'Ombilical (Bordeaux, 2013). Ha participat en diverses exposicions col·lectives en diversos llocs com al casal Balaguer (Palma, 2006), Es Teatre (Mallorca, 2011), galeria Sadnha Studio (2011), galeria Kuryos (Bordeus, 2012) o Les Vivres d'Art (Bordeus, 2012), entre altres.

Horacio Sapere

horaciosapere.es



Com es pot copsar l'univers? L'agonia que produeix la negativa a aquesta qüestió porta a Horacio a treballar i treballar des de diferents angles per tal de neutralitzar la resposta: hi ha d'haver maneres de copsar el món, l'escala a enlloc -l'infinit?-, la muntanya sagrada, el poeta que llegeix nuu davant el mirall... cap obra particular no l'arriba a copsar. Tal vegada l'única forma de copsar l'univers que té l'artista és -com apuntava Eric Devlin- des de l'òptica de “la terra és blava com una taronja”. Aquest vers de Paul Élouard explica molt bé la producció multidireccional que un artista d'una trajectòria tan àmplia com Sapere pot arribar a realitzar. Amb el rerefons de la incertesa de aprehendre l'univers com únic fil conductor, passant per la irracionalitat d'un argument aparentment surrealista sabent, però, que és l'únic camí possible si algun dia es vol arribar a copsar tot plegat i donar-li un sentit. Hauria pogut fer com altres artistes que opten per capir-ne un fragment, un detall, però la visió poètica de tot plegat l'impedeix limitar-se al detall i, passant pel filtre traïdor del cervell -d'aquí que tallés caps en un moment donat en les seves pintures- ho prova, una vegada i una altra, donant com a resultat una ingent quantitat d'obra que -independentment del tema i format- sempre ens remet al miracle de la realitat. El poeta que pinta -les paraules no basten- sap que tot és un miracle i com n'està de connectat.

Horaci Sapere (Buenos Aires, 1951). Viu i treballa a Mallorca des de 1975 i des de 2011 estudia a Nova York. Artista intens i compromès, desenvolupa el seu procés creatiu a través del teatre i la performance (1970-1980), la poesia visual (1976-1982), la pintura i l'escultura. Creador de grans projectes com Poet's room (1995), presentat per primera vegada a la galeria de BMB d'Amsterdam (1996), a la UIB -Universitat de les Illes Balears- (1997) i a la Sala de Cultura Sa Nostra d'Eivissa (1998); i com a instal·lació poètica escultòrica en el MEIAC de Badajoz (2000), la Casa Fernando Pessoa a Lisboa (2001), La Llotja de Palma (2005) i el festival de poesia en el Mill Cosmopoética Sant Antonio de Còrdova (2005). Com a continuació d'aquest projecte crea Poet's room: Teorema (2009) i es presenta en el CCE de Montevideo, en el Museu Frost de FIU de Miami, i en el Centre Cultural La Misericòrdia de Palma (2009-2011). L'any 2002 realitzà l'escultura Pada amb cases ubicada en la rotonda de l'entrada de ses Salines.


James Lambourne

jameslamboourne.com


Nascut a Anglaterra  però resident a Mallorca des de l'edat de cinc anys, James Lambourne (Londres 1956) ha creat el seu treball en molt estreta relació tant amb la natura com amb les tradicions mediterrànies hermètiques. Observar la naturalesa és la base de la seva creació artística, la creació d'una iconografia i un llenguatge personal que ens connecta amb les formes i els colors del seu entorn. A través del seu contacte amb la natura ell descobreix elements, objectes que, com un tresor, guarda en el seu estudi per usar-los més endavant com a referència per crear nous símbols o elements del seu imaginari personal

Jaume Canet

 jaumecanet.com

Jaume Canet aconsegueix dotar el ferro d'una sensació de lleugeresa, potser per la seva inclinació cap a formes vegetals i orgàniques, formes suposadament antagòniques a la rigidesa del ferro, que l'artista sap dotar d'una naturalitat insòlita: flors, figues, arbres, meduses i tot tipus d'animals -com poguérem veure a la recent exposició “El bestiari”, inspirada en les figures del llibre homònim d'Apollinaire- prenen vida pròpia sota les mans de Canet, qui ja ha creat un estil propi caracteritzat per les línies sinuoses i les composicions harmonioses, amb predilecció per la temàtica vegetal i animal, encara que podem trobar altres tipus de peces més controvertides com crucificats. Els seus crucificats, però, no pateixen, sinó que gaudeixen de la mateixa alegria que els peixos, les figues i les flors, l'alegria de la línia corba, de l'objecte que es sap estèticament encantador. Les seves peces oscil·len des del traç esquemàtic -com trobem en els mateixos crucificats, o en alguns animals del bestiari- a un detallisme minuciós -com podem trobar en algunes de les flors o en alguns dels elements dels seus bodegons- que obliga a l'espectador a fer l'esforç de recordar que són de ferro per no pegar-hi queixalada. Tot i que en el cas de les figures menys detallades, amb el seu aire ingràvid, també es fàcil oblidar la seva naturalesa metàl·lica. Aquest és el segell de Jaume Canet, qui, sinó, faria un paisatge amb ferro?

Jaume Canet Adrover (Felanitx, 1966), realitza escultures i altres treballs en ferro des de la dècada dels anys 80. Entre les seves exposicions individuals destaquen la realitzada al “Celler d'art Salvatgí Serrano” a Blanes (1986), diverses exposicions a Call Vermell, Felanitx (1987, 1994 i 1996), a la Torre de ses Puntes, Manacor (1992), “Arbres” a la Casa de Cultura de Felanitx (2004), “Més arbres” a la Fundació Àngels Planells, Girona (2005), “El bestiari” d'Apollinaire vist per Jaume Canet, a l'Església de l'antic Hospital a Campos (2013) en el marc de l'Artnit Campos i “Arqueologia del present – Cala Bràfia – S'Algar” a la “Nixt de l'art” de Felanitx (2013). Ha participat en exposicions col·lectives, com “ 4 instalacions al Parc de la Mar” (Palma) i “Camins II” a la Fundació La Caixa (Girona) l'any 1987, a la galeria Joana Kunstman, Cas Concos (1995), a la sala Pelaires, Palma (1998), Cayendo del cuadro a la Sala Kunstkanzlei a Viena (2001), “Erotisme a la plàstica contemporània a les Illes Balears”, itinerant Illes Balears – Barcelona (2002), Galeria Espai. Cas Concos (2002), Sitzen-istzen-zen ist-in zest. Kunstkanzlei,Viena (2003), “Art emergent II”. itinerant Illes Balears-Barcelona (2004) o “On roman l'esperit” al Casal Solleric, Palma (2010), entre altres. Entre altres treballs cal destacar la realització de les gàrgoles per l'escola “Es Lledoner” a Felanitx i de la façana de les bodegues Ànima Negra, ambdós treballs realitzats l'any 2007.


Julià Panadès

juliapanades.com 



L'obra de Julià Panadès es materialitza en formats molt diversos com el collage, la instal·lació, l'escultura o, fins i tot, el tapís. Malgrat, ha creat una iconografia i un segell propis que atorguen unicitat a aquesta producció multidisciplinar. Com diu l'artista, la identitat i el misticisme són els pilars de la seva obra i, a partir d'aquí, juga amb diversos elements que sovint es repeteixen i es reelaboren. Elements simbòlics com la trena o la piràmide, altres extrets de la naturalesa, presents sovint en els seus bodegons -uns bodegons molt particulars que remeten, per una banda, als ritus propis de les religions i, per altra, a la tradició de la història de l'art-. Es tracta de bodegons realitzats amb objectes carregats de simbolisme, generalment combinats amb alguna fotografia. En aquest sentit el bodegó es pot emparentar amb l'altar casolà o el bodegó particular que hom té a ca seva vora els retrats de familiars, amb espelmes i altres objectes. Els retrats fotogràfics són un dels elements més característics de la seva obra: rostres retocats, retallats, descontextualitzats... fotografies, sovint en blanc i negre, de familiars i d'altres persones. A través d'aquestes imatges reflexiona sobre la feblesa de la idea d'identitat, en un món on “tots som un” o “tot és energia”, com versen algunes de les seves sèries. La mística que hi ha rere cada una de les seves peces sigui tal vegada el segell d'aquest jove artista, una mística vinculada a la New Age, que es fonamenta en la consciència d'unicitat amb el cosmos, en la idea d'ànima que perdura més enllà de la vida física, en la pràctica de la meditació i té molt present els avanços de la física quàntica en relació a l'espiritualitat.

Els seus collages es caracteritzen formalment per una riquesa compositiva marcada per la contenció en el nombre d'elements, seguint la màxima de Mies van der Rohe “less is more”, que no és casual ja que Panadès combina la pràctica artística amb el disseny gràfic, disciplines que no estan separades en el seu quefer sinó que ha unit en una perfecta simbiosi. Al cap i a la fi, “menys és més” també és una màxima zen.


Julià Panadès(Palma, 1981) es graduà en Art i Disseny (2005) i en Il·lustració i Animació (2008) per l'Escola d'Art i Superior de Disseny Serra i Abella de Barcelona, i posteriorment realitzà dos cicles de Publicitat i Relacions Públiques a l'UPF (Barcelona). Treballà un any a Shangai en l'àmbit del disseny gràfic. El seu treball ha estat seleccionat per diferents premis, entre ells, el d'animació “Xinacità” (Barcelona, 2007), “Ink 01: Encuentro Internacional de Ilustración” (Bilbao, 2008) o el “Premi Ciutat de Palma Antoni Gelabert” (Mallorca, 2009). Ha publicat treballs en revistes nacionals i internacionals, com SpunkArt Mag, Clone Magazine, Neon Magazine o Absolut Network. Ha participat en exposicions individuals i col·lectives a la galeria Addaya, a la galeria Fran Reus, al festival “Cultura a Casa” i a la recentment inaugurada “Tábula rassa” a Es Baluard.


Mariana Sarruate


marianasarruate.com



“En el seu itinerary creatiu, apunta icebergs en forma de endevinalles que contenen traces de’estètica, ironia i banalitat; travessa la bellesa com experiencia i estat físic cap a l’èxtasi, arriba fins al sexe, la religió, la mort i l’existència, i ens deixa suspesos del pèndol que oscil.la sobre la Caixa negra de les seves imatges.

Si ens submergim en elles, veiem la seva superficie des de l’interior i viceversa, binomi indissoluble d’una unitat per la qual circula en totes direccions. El fons d’alguna cosa és un misteri sublim, directament proporcional a la seva aparença.

L’experiència personal de la bellesa pot posseir tot un seguit de manifestacions somàtiques: acceleració de la respiració i el ritme cardíac, augment de la pressió sanguínia, mareig, fatiga, suor… un trànsit cap a la mística trascendente des de i amb el sentit corpori. Per aconseguir fixar-se, cal prendre’s el temps de mirar i que l’observació sigui una experiencia de contemplació que ens permeti veure.”

José Antonio Delgado a Variaciones y Milagros, cat. d'exp. Galeria Addaya, juliol-octubre, 2010.

Mariana Sarraute(1971. Buenos Aires). Llicenciada la Facultat de Belles Arts de Barcelona en l'especialitat de pintura (1996). Ha realitzat residències a GlogauAir - Artist in Residence Programme, Berlin (2007 i 2008) i a Addaya Centre d'Art Contemporani (Alaró, 2010), galeria que la representa i que l'ha portat a diverses fires d'art com la Contemporary Art Fair de San Diego (EUA, 2011) o a la feria de Arte Emergente de Madrid (2011 i 2012). Guanyà el premi Rei Jaume I d'Arts Plàstiques de Calvià (Mallorca, 2006) amb Mysthics Souvenir 06; i quedà finalista en el Premi Ciutat de Palma Antoni Gelabert d'Arts Plàstiques (Mallorca, 2007 i 2009) i en el XVII Premi Ciutat de Manacor d'Arts Plàstiques (Mallorca, 2010).  Ha participat en nombroses exposicions col·lectives al Centre Cultural La Santa (Barcelona, 1996,1997, 2005), al BAC del CCCB (Barcelona, 2003, 2006, 2009), a Iguapop Gallery (Barcelona, 2007), al Centre d'Art Sa Quartera d'Inca (Mallorca, 2012) o a la galeria Aldo de Sousa (Bons Aires, 2012), entre altres. Entre les exposicions individuals destaca la del CCCB (1998) dins el cicle imatges del Raval, a la Sala Petita de La Capella (Barcelona, 2003), Variaciones y milagros a la galeria Addaya (Alaró, 2010), El amante Dormido (Buenos Aires, 2012) o God Air al Centre Cultural Son Tugores (Alaró, 2013).


Miquel Mesquida


miguelmesquida.com



Miquel Mesquida es va posar a pintar relativament tard però la seva obra en pocs anys ha assolit una profusió desbordant. I és que aquesta és la seva manera de crear: compulsiva, desbordant, visceral. Diversitat de suports, temes i tècniques sempre responen a aquesta imperiosa necessitat creadora de l'artista, gairebé urgent. Sovint això es reflecteix en les seves pintures, de caire expressionista, expressionista en el sentit no tant deutor del corrent alemany de principis del segle passat -que en certa manera segurament tots els expressionismes posteriors en són en part hereus- com en la necessitat d'expressar. Quan la necessitat d'expressar es manifesta amb urgència el resultat sol ser de caire expressionista. La major part de la producció pictòrica de Mesquida respon a aquest postulat. Un altre tret que sovinteja és la presència de text, sovint escrit a llapis, de paraules mai fortuïtes.


Malgrat, no es pot qualificar tota la seva producció dins d'un estil. Trobem obres més pausades, més reflexives, com les pertanyents a la sèrie “I dreamed God exist but... is blind” (Vaig somiar que Déu existeix, però es ceg), amb tendència a la monocromia de colors clars. També en les escultures es ralenteix forçosament aquest ímpetu en pro d'una reflexió i un acabat més acurat, com en la reproducció a gran escala dels dits de Déu i Adan reproduint l'episodi de la Creació de la Sixtina, o en el treball acurat i artesanal de l'arca de Noé, feta amb fustes.


Sigui com sigui, l'artista treballa en sèries en les quals ho aboca tot, sempre fa referència a temes humans, alguns més personals (Initium), altres extrapolables a la condició humana en el que sovinteja el tema de la religió.


Miquel Mesquida Sansó (Manacor, 1954), de formació autodidacta, fa relativament pocs anys que exposa la seva obra la qual ha emergit amb força i gran acollida en el món de l'art. Entre les seves exposicions individuals podem destacar: “Fragments”. Torre de ses Puntes, Manacor (Mallorca, 2005), “Paradís perdut”. Claustre de Son Tugores, Alaró (Mallorca, 2007), “Porta a l’avern”. SACMA. Sala per l’Art i la Cultura de Manacor, Manacor (Mallorca, 2009), “Retrospectiva 2005/2009”. Galerie Im Velhornhaus (Alemanya, 2009), “Berlin-Retorn a la Memòria”. Berlin-Rückkehr zur Erinnerung. Galerie Sievi, Berlin (Alemanya, 2009), “Sofismes”. Can Gelabert, Binissalem (Mallorca, 2009), “Personatges”. Galerie der Moderne, Berlín (Alemanya, 2010), “Va de vi” (2001-2010). Museu d’Història Torre dels Enagistes, Manacor (Mallorca, 2010), “Initium”. Can Prunera Museu Modernista, Sóller (Mallorca, 2011), “Pulverem reverteris”. Centre d’Estudis Catalans de La Sorbonne, París (França, 2011), “La conquesta dels somnis” Calllas, Viena (Aústria, 2011), “Mesquidiades” Espai d’Art Miquela Nicolau. Felanitx (Mallorca, 2013), “Buonarroti, la genialitat de l’esperit” Nit de l’Art 2012, Aba Art Convent de la Missió. Palma, "In Pulverem Reverteris..." Galerie Der Moderne. Berlin (Alemania, 2013), "I dreamed God exist but is...blind", Galeria Dionís Bennàssar, Pollença (Mallorca, 2013). Ha participat en nombroses exposicions col·lectives, la seva obra forma part de diverses col·leccions com la de Can Prunera o la dels ajuntaments de Palma, Manacor, Capdepera i Sa Pobla.


Nanci Fernández


nancifernandez.com

Des de 2004 realitza treballs de ceràmica a partir de diverses tècniques apreses a través dels cursos de formació que ha realitzat però sent sobretot una artista autodidacta, a la qual li agrada experimentar, inventar, crear sense límits. Les peces sorgeixen amb la idea que la matèria sigui l'element predominant en totes elles i així expressar el que l'obra vol transmetre, terra, naturalesa, força, matèria…


Nanci Liliana Fernández
(Santa Fe, Argentina, 1967). Llicenciada en Arquitectura per la Universitat Nacional del Litoral (1996), on va dedicar la seva vida professional a exercir la seva professió. Resideix a Mallorca des de 2000. Cursa estudis a l'Escola d'Oficis Artesanals de Sa Gerreria a partir de 2003 i realitza diferents cursos: en la Fira del Fang a Llucmajor (2003); sobre urdido amb Evelio López; amb Ramon Fort sobre Terras sigiladas i diferents tècniques de decoracions amb fum (2007); amb Anima Roos, realitza un curs de porcellana a Huesca (2009). Durant 2008 fins avui, ha participat en l'Exposició Col·lectiva SOM 3 en la Galeria Masters Art Galeries; en Ca Peri Ignasi de Campos i en Església Vella de Ses Salines (2013); amb Jorge Cabral en l'Exposició Dones+Capritxos, espai Arteartesanía, Soller, (2013); en l'Exposició Women 10, Paris (2012); en l'Exposició Nous Les Femmes, Escola de Moda ESMOD, Paris (2011); i en l'exposició col·lectiva Nosotras, ses Salines (2010), entre altres.

Pep Bonet i Rafel Creus

pepbonet.com



Pep Bonet (Colònia de Sant Jordi, Mallorca, 1974). Fotoperiodista i vídeo-realitzador, compta amb diferents i importants premis internacionals en el seu haver-hi, a més d'un reconeixement pels seus enquadraments, enfocaments forçats i perspectives impossibles. Constant viatger, ha documentat nombrosos desequilibris i injustícies de llarg a llarg del planeta. Part dels seus treballs els ha realitzat a Àfrica, un dels més coneguts Fe en el Caos, sobre la postguerra a Sierra Leone. També va passar tres anys (2008-2010) en la carretera per fer un complet reportatge sobre la banda de rock Motörhead. Treballa en projectes fotogràfics personals, incloent vídeo, i realitza treballs per encàrrec de clients o d'ONG´s. Amb freqüència dóna conferències sobre Fotografia i condueix workshops. Entre els premis més destacats, va guanyar en 2013 el World Press Photo en la categoria multimèdia, pel seu treball Shadows, on documenta la vulnerable foscor de la ciutat de Johannesburg (Sud-àfrica). En 2007 i 2009 va obtenir el 2º premi d'aquest mateix guardó. Fel de Terra és el seu últim treball, un documental que codirigeix amb Rafel M. Creus, i que retrata Mallorca des de “crues” experiències personals.

Rafel M. Creus (Campos, 1966). Actualment, al costat de Pep Bonet, codirigeix i és guionista del documental fel de la terra, en rodatge (2014). És llicenciat en Dret (UB) i Màster en Periodisme i Comunicació (UAB-UIB). Ha completat la seva formació estudiant Guió Cinematogràfic a l’Escola Internacional de Cinema de San Antonio de los Baños, a Cuba. Professionalment ha treballat en premsa escrita, ràdios, gabinets de premsa i, majoritàriament, en televisió. Ha rebut diversos guardons per guions, relats i poesia. Va ser Subdirector de la cadena Televisió de Mallorca (2007-2011), i editor i presentador de l’informatiu migdia de aquesta cadena (2006). Ha dirigit, presentat i guionitzat el programa setmanal Enxarxats (Televisió de Mallorca) i el programa musical en directe Riff  (Telenova, 1997-2000). També va ser guionista i presentador de la sèrie Llum de Mar (TVE. 2006), i guionista de la sèrie d’ajuda humanitària Amb el Cor (TVE, Telenova, Canal 4. 1999-2000), entre altres. A més, ha participat com director-guionista dels audiovisuals de les tres primeres edicions del Festival Internacional de Poesia de la Mediterrània (1999, 2000 i 2001), i com guionista dels vídeos biogràfics Josep Melià, l’últim testimoni; Damià Huguet i Blai Bonet segons BLAI BONET .


Pep Molina

pepmolina.com


Pep Molina (Ses Salines, 1964) Als voltants de l’any 1983 col·laborà amb petits dibuixos a la revista local Jussana, però no és fins als anys '90 que començà a emprar l’espàtula i l’estuc a la calç. Aquesta eina serà la seva preferida després a les seves pintures. L’any 2007 la inspiració arribà visitant el taller d’un famós pintor afincat a Ses Salines, el qual li donà una savi consell: “Pinta, pinta molt que ja sortirà alguna cosa”. Aquell mateix any s’inicià en el món de la fotografia, retocant i fent fotografies sorgí la idea de presentar una obra al certamen de pintura Vila de Ses Salines al 2010, any en que comença a pintar més seriosament. Cartró, espàtula, pinzells, acrílic, paper, llapissos de colors són els seus materials que li agrada emprar. Els anys 2011 i 2012 exposà a l'Hotel Ca'n Bonico de Ses Salines. Ha participat amb les seves obres a les dues edicions de l'ArtNit Campos (2012 i 2013). L'any 2013 va exposar a l'Asador Es Teatre amb Francesc Bonet.


Pere Capellà



Pere Capellà té un do amb el pinzell, un do que Guillem Frontera definí molt bé a propòsit de la seva exposició “La fira dels folls” (2007): “mirar de fer senzill allò que és complex, de dir el major nombre de coses amb el menor inventari d'elements”. L'economia de mitjans assoleix la seva màxima expressió en el cas del nostre artista: aigua i pigment. El dibuix que acompanya aquest text és un clar exemple d'aquest postulat, on un sol color, el negre, amb la riquesa de matisos que li dóna la tècnica de l'aquarel·la, aconsegueix copsar tot un món. En una figura -la padrina- que, a més, ens dóna l'esquena, tots hi reconeixem quelcom de familiar. D'aquesta manera la feim nostra o, més ben dit, sentim que ja ho era de nostra i l'artista ho ha captat, com qui no vol la cosa, com si d'una instantània es tractés. És més, fa la sensació que cada personatge ha estat robat del seu context particular- un context que ens és propi- per anar-lo a col·locar sobre el full blanc. Així, Pere Capellà retrata el que és nostre sense necessitat de retratar -fixau-vos que els seus personatges no mostren el rostre- i és perquè és capaç d'extreure el que hi ha de general en cada particular i d'imprimir un caràcter particular quan plasma quelcom general: una padrina, la madona del bar, l'ós de joguina... resten sobre el full en blanc sense adonar-se'n que estan allà, omplint-lo tot amb les seves reverberacions vitals: no accepten contextos nous perquè porten implícit el seu propi context.


El mèrit de l'artista, però, no rau tant en la seva capacitat de captar i plasmar certs arquetips de la nostra societat com en la facilitat amb què ho fa: l'elegància del gest fa que cada personatge i la seva reverberació -quelcom complex- sembli caigut del pinzell com una gota d'aigua que, escampant-se, assoleix tal o qual forma, com quan veiem en els núvols figures diverses. D'aquesta manera els personatges d'aquest artista entren en una aparent contradicció: la seva presència contundent que reclama la resta del full en blanc perquè hi ressoni tot allò que està implícit es veu alleugerida per la transparència de l'aigua donada per la tècnica de l'aquarel·la, adquirint un aspecte un tant eteri. Com en una dansa entre allò dens i allò subtil, entre matèria i esperit, entre presència i essència.

Pere Capellà-Simó (Palma, 1981) viu i treballa entre Palma i Barcelona, des d'on combina la pràctica de la pintura amb la recerca en el camp de la història de l'art. Individualment ha presentat, amb distintes itineràncies, els projectes expositius Llençols estesos als balcons (2004-2005) i La Fira dels folls (2007-2009). La seva obra ha il·lustrat els textos de Ramon Llull, Cant de Ramon-Lo Desconhort (Ensiola, 2005), Pere Capellà, Val més un dit en es front (UIB, 2007), Pau Vadell, Sadoll de seny (El Tall, 2008), o August Bover, Cloc! (Arola, 2011), entre d'altres autors. En el camp de recerca, és autor del llibre La ciutat de les joguines. Barcelona 1840-1918 (Gregal, 2013). Des de l'any 2011, és professor de l'àrea d'Expressió Plàstica del Departament de Pedagogia i Didàctiques Específiques de la Universitat de les Illes Balears.

Rudy (Rudolf Schwizgebel)

rudyschwisgebel.com

Rudolf  Schwizgebel (Wetzikon, Suïssa. 1949). Arquitecte, especialitzat a la Universitat de Belles Arts de Zürich en Disseny Industrial. En 1975 obre el seu propi gabinet fins a 1986, quan es muda a Ses Salines i s'acomiada de la seva professió. Des de la seva primera exposició l'any 1970, realitza més de quaranta exposicions individuals i col·lectives, a Suïssa i a Espanya. A partir de 1995 es dedica també a crear escultures, i obté alguns encàrrecs per part del municipi (Espelma en honor de Jordi Calafat / Grumet de Sal). L'any 1997 publica la seva primera obra amb caricatures Els alemanys de Mallorca; i en els anys següents els llibres Ajuntament bona nit, Els rasputifos, El rosari d'escàndols i corrupció, i Els suïssos de Mallorca.
En l'intent d'unir diversos aspectes de l'art (pintura, escultura, dansa acrobàtica, música i poesia) comença a treballar amb performances a partir de l'any 2009, en col·laboració amb Aina Compte Bosch i com a disciplina complementària. Les seves obres es poden trobar tant en col·leccions privades com a públiques.

Salinautas


Lluís Oller (Barcelona 1981) i Mary Lambourne (Valldemossa 1982), llicenciats en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i músics.

Durant els seus estudis en l'especialitat d'imatge –vídeo I fotografia- creen el grup audiovisual Pelai de la Frontera, establert al carrer Pelai de Barcelona, un col·lectiu especialitzat en la realització de vídeo-creacions, documentals, vídeos promocionals, videoclips, spots, enregistraments i reportatges que tracten processos de creació artística i esdeveniments relacionats amb el món de les arts plàstiques i escèniques.

Des de 2003 han combinat l’activitat de Pelai de la Frontera amb els seus projectes artístics. El seu treball parteix sempre de la fotografia, la música i el vídeo, que queden relacionats en imatges en moviment, on és importantíssim el control del temps. Creacions on convergeixen arts espacials i temporals per descriure una idea, una dimensió on transmetre un missatge en moviment.

El concepte de documental, o les bases del gènere documental, també és una constant en el seu procés de creació, tot neix en partir d'una realitat en síntesi, per captar l’essència i transmetre l'esperit, el significat i la filosofia de cada món.

Sebastià Portell

sebastiaportell.com

Sebastià Portell (Ses Salines, Mallorca, 1992). Dramaturg i escriptor. És estudiant de Publicitat i Relacions Públiques a la Universitat Pompeu Fabra, i de Llengua i literatura catalanes a la Universitat Oberta de Catalunya. Tot i la seva encara breu trajectòria, ha escrit i estrenat, entre dʼaltres, Entre tu i jo, gris (Coincidències Teatre, 2010), una obra feta a partir dʼun llibre de contes del mateix títol, a lʼAuditori dʼAlcúdia, i Un torrent que era la mar (Maror Teatre, 2012-2013), guanyadora del VIè Premi de Teatre Breu Iniciaʼt de Badalona i publicada a lʼeditorial Pont del Petroli al novembre de 2013, a lʼAuditori Municipal lʼEsponja de Ses Salines. A més, també és autor de La mort de na Margalida, cançó de tristor de lʼilla de Mallorca (Lleonard Muntaner, 2012), finalista del Premi de Teatre Mediterrani Pare Colom dʼInca 2012 i menció especial al XVè Premi Boira-Òmnium de Teatre. Els seus articles i relats han estat publicats a diaris i revistes com Núvol, el digital de cultura, Pèl Capell, Microcosmos, Ressò i Dies i Coses, entre dʼaltres, i ha participat en diversos recitals i actes literaris, com el cicle poètic amb motiu del XVè aniversari de la mort de Blai Bonet (2012), organitzat pel col•lectiu Pèl Capell, o els recitals Festa del(s) llibre(s) (2012), Cap paraula (2013), Llengua dʼespart (2013) i Enlloc dʼadorar la vida (2013), del qual es va publicar una plaquette amb el mateix nom, signada juntament amb els poetes Lucia Pietrelli i Pau Vadell i Vallbona. Dirigeix l'espectacle “Com Elles”, amb Odile Arqué, Mireia Vidal-Conte i Marc Romera a La Seca Espai Brossa, Barcelona (2014).

Tatiana Sarasa

tatianasarasa.com

Tatiana Sarasa Frieling (Barcelona, 1966). Llicenciada per la Facultat de Belles Arts Sant Jordi de la Universitat de Barcelona (1992). Realitzà tallers intensius a Eina (Escola de disseny i art) amb Antoni Llena i Joan Hernández Pijuan (1989 i 1990). Cursà estudis durant 6 mesos en el departament de Belles Arts del Centri for the Arts and Contemporary Studies de la Leeds Polytechnic d'Anglaterra. Des de 1992 viu i treballa a Mallorca. Ha impartit els tallers didàctics “Laboratori d'ombres” a la Fundació Pilar i Joan Miró (2005) i “Creativitat individual i col·lectiva” a La Fàbrica de Licors (Palma, 2006). Ha realitzat diverses col·laboracions com la il·lustració del CD de Jaume Anglada Otra canción de carretera (2006), amb Camper (Artist Twins i Handbag, col·lecció hivern 2006-2007), així com diverses escenografies.

Entre les seves exposicions individuals destaquen I shop, you shop, we shop a la 3 Punts Galeria de Barcelona (2000), Dots of ilusion a la galeria Portals, Mallorca (2003), Fashion Pasion a Del Cactus a Palma (2004), Dear Deer al casal Son Tugores d'Alaró (2006), Follow the pattern a Can Fondo, Alcúdia (2008) o “Teixint per Virgina Wolf” a la galeria Lluc Fluxà, Palma (2012). Ha participat en nombroses exposicions col·lectives com la dels “Premis Rei en Jaume” a Calvià (2000), “Espai domèstic” a Sa Quartera Centre d'Art, Inca (2001), “Exit 2” al Casal Balaguer a Palma (2001), “IX Premi Ciutat de Manacor” (2002), “En Projecte” a la Torre de ses Puntes de Manacor (2003) i a l'Espai Mallorca, Barcelona (2004), Sueños y pesadillas al Centre Cultural d'Andratx (2004) i a l'exposició itinerant “Transferències” (Mallorca, Menorca, València i Barcelona 2005 i 2006), entre altres.

Tomeu Estelrich

tomeuestelrich.com

El treballs de Tomeu Estelrich (Alqueria Blanca, 1968) es fonamenten en tot un univers que l’artista ha anat incorporant al seu llenguatge durant anys amb referències filosòfiques i literàries. A finals dels 80 inicià les primeres exposicions, en que destaca la influència de les avantguardes històriques, fent del paisatge l'eix central de la seva obra. Amb clares arrels informalistes el seu interès per la pintura ha transcendit el seu caràcter merament pictòric, incorporant l' escultura, la instal·lació i l'escenografia al gruix de la seva obra.

Aprèn gravat i llibre d’artista amb Mercedes Laguens, gravat calcogràfic amb Joan Barbarà a la Fundació Miró, escultura i relleu amb Estela Videla al Cercle de Belles Arts, ceràmica amb Maria Ramis, performance amb Pedda Borowsky, dibuix amb Ricard Chiang, fotografia amb Joan Vidal i segueix diversos workshops amb Joan Morey.

Entre les seves exposicions podem destacar “Vitralls o el Rapte de les formes” a la Casa de Cultura de Felanitx (1993),  l'exposició col·lectiva d'ajuda a Es Refugi a la galeria Pelaires (1994), “En projecte III” a la Torre de ses Puntes, Manacor (1996), a l'Espai Mallorca (Barcelona, 1998), “Elles”, al claustre de Sant Domingo, Inca (2006), “El jardí de les quimeres”, a Can Pere Ignasi, Campos (2007),  “Summer collection” a l'Espai Carcorart (2008), “Pvrgatorium” a l'Església Vella de Calonge (2010), “Bikes” a La Misericòrdia, Palma (2011), Sabatart a Kaleuxe, Palma (2012), “Vestidor” amb Maria Miró al Casal Can Pere Ignasi de Campos,  Art Nit (2013), al Caixaforum, Palma (2014). Ha realitzat les escenografies de l'espectacle Remor (En Blanc, Res de Res) i de “Vivir Soñando” (Jeroni Obrador).

Ushi Burger-Precht

burguer-precht.com

“De tant en tant tinc la sensació de que he viscut una altra vida… En la primera vaig ser estudiant de psicologia i filosofia, a Munich i a Bristol, i em vaig especialitzar trastorns psicosomàtics de la veu. Treballant a la Universitat de Kiel, en el departament de visió clínica, em vaig adonar que realment aspirava a altres interessos. Buscant possibilitats, més àmplies i creatives, em vaig instal·lar a Hamburg i vaig treballar el cinema i les arts visuals en l'Acadèmia d'Art. L'inici de la meva segona vida es va donar després de la necessitat de viure un canvi complet. El Mediterrani va ser la meva destinació on en viure una islandlife amb dos nens petits, allunyats dels grans centres empresarials i productius, vaig poder centrar-me cada vegada més en la fotografia. Des de 1990 em vaig establir com a fotògraf independent a Espanya . Ara tinc una vida feliç, amb la satisfacció de complir amb el meu treball i amb mi mateixa en la meva cerca per descobrir els punts essencials de les situacions humanes mitjançant la fotografia”

Ushi Burger-Precht. L'any 2013 participa a l'Art Project Corme (Galícia) i a  ArtNit Campos (Mallorca); l'any 2012, a Arnit Campos (Mallorca) i a l'Openin of the Art Museum de Corme (Galícia); Al 2011, exposa a l'International Center of Photography de Nova York, entre altres llocs. Com a fotógrafa freelance, ha treballat per Spiegel, El País, Iberostar, Air Berlin, VOX, Wallpaper i nombroses empreses i publicacions.

Xisca Veny

xiscaveny.com

Basant-me en les noticies que els mitjans de comunicació ens fan arribar, els projectes en els quals treballo ajunten ficció i realitat. Amb aquesta finalitat, la metodologia que utilitzo es basa en revisar certa documentació (arxivística, premsa, imatge, etc.) en moments puntuals de la nostra història, o fer ús de la mitologia per analitzar l'ètica en la nostra societat actual, amb la intenció d'evidenciar qüestions que ens poden passar desapercebudes a l'entorn quotidià, generant d'aquesta manera noves lectures o posant en crisi aquelles establertes. D'aquesta manera, en alguns casos, en els projectes incorporo accions que m'ajuden a crear altres realitats possibles i incidir en els nostres esquemes de conducta habituals per reflexionar en qüestions òbvies.

Llicenciada en Història de l'art per la Universitat de les Illes Balears, i Belles Arts per la Universitat de Barcelona, vaig acabar la meva formació mitjançant beques a Grècia i Nova York. La combinació d'aquests estudis m'ha permés elaborar projectes multidisciplinars en els que reviso certa documentació històrica o mitològica per expressar-ho amb les noves tecnologies, d'aquesta manera sorgeix l'art contemporani unint ficció i realitat, generant noves lectures o posant en crisi les establertes.

Els projectes més recents en els quals he estat seleccionada per dur a terme són els següents: Reflecting Women, obra guanyadora del 1er certamen d'Instal·lació artística, Ca'n Prunera, III Festival de Mirades de Dones, Illes Balears (2013). "Miró l'altre" per la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca (2012),i "Retrobar-se" per la II Bienal d'Art Contemporani, Inca, Mallorca (2011), de la que vaig realiutzar una comunicació i una publicació sobre el projecte a les 1eres jornades d'Investigació en Arts Visuals i Educació (Departament de dibuix de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona). A més, cal nomenar les exposicions col·lectives a diferents països de l'estranger com Grècia, Paris, Londres i Japó, que he realitzat als darrers anys

Xisca Veny


Yolanda Adrover


La participació de Yolanda Adrover a “Lloc i memòria” és a través d'un vídeo que es mostra a l'exposició “Deu visions”. Es titula Perdón por vivir, molt acurat, des d'una aparent senzillesa i -en paraules de Pilar Ribal- intel·ligència estètica, deixa un ressò en la consciència de l'espectador que va assolint profunditat a mesura que es pensa multiplicant-se en capes i capes de connotacions, significats, referències i matisos.

Això es pot extrapolar a tota la seva obra, que abraça gran diversitat de tècniques – dibuix, escultura, instal·lació, vídeo o fotografia, entre altres- perquè parteix sempre del concepte, un concepte molt pensat i molt interioritzat que llavors desenvolupa amb la tècnica més convenient per tal d'expressar el que vol dir. A diferència d'altres artistes, l'espectador generalment té un paper important en la seva producció, s'hi adreça explícitament. Les obres de Yolanda són un pont a un diàleg sense paraules, ple d'aclucades d'ull i referents, no exemptes d'ironia. No en va la condició humana és la matèria primera de la seva obra, tan des de la perspectiva dels diferents rolls socials (dona, infant, consumidor...) com des de la vessant íntima de l'ésser humà a través de temes com les pors, la memòria, la soledat... En el primer cas les peces resultants tenen un caire polític, mogut per la voluntat de denúncia, com podem trobar a les obres Espejito, espejito (2008) o “Padaços bruts” (2008). En el segon cas el resultat són obres més introspectives i de gran poesia, com “Ángel de la guarda” (2003), Procesiones íntimas (2006) o La casa del aliento (2007), per citar-ne algunes. De vegades en les seves obres les barreres es difuminen, la línia entre el que és íntim i el que és social, entre el que és poètic i el que és crític, com ocorre en el vídeo Perdón por vivir,  fet gens estrany en una producció que no entén de barreres ni clixés preestablerts.

 

*Ribal, Pilar: “Yolanda Adrover. Una secreta rebel·lia”, a “Batecs”, [cat. D'exp.], galeria Addaya, 2008.

 

Yolanda Adrover Vaquer (Felanitx, 1977) es llicencià en Belles Arts a la Universitat de La Laguna (Tenerife) l'any 2001 i l'any 2003 feu el curs de doctorat “Temps i lloc de l'escultura contemporània” a la Universitat de Barcelona. Entre les seves exposicions individuals destaquen “Pre-textos” a la galeria Ferran Cano (Palma, 2005), “Les formes de la interioritat” a Can Fondo (Alcúdia, 2007), la itinerant “Yolanda Adrover, obres 1999-2008” (CC. De Felanitx, Torre de ses Puntes de Manacor, Can Creu d'Inca de Capdepera, 2008), “Batecs” a Addaya (Alaró, 2008), XI Edición Corpus Efimero a Can Marquès (Palma, 2009), “La textura del silenci” a la galeria Ferran Cano (2011), entre altres.  Ha participat en exposicions col·lectives com Arte Sacro al seminari de La Laguna (Tenerife, 1999), “In Gurugú” (Felanitx, 2001), Situaciones, encontres internacionals d'art (Conca, 2001), “Mallorca Tropical” al Celler d'Art sant Marc (Sineu, 2002),  “BAC!”, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (2002), “Premi Ciutat de Palma “Antoni Gelabert” d'Arts Plàstiques” al Casal Solleric, (Palma, 2003 i 2006), “DEAS BA 2003”. Fundació Vila Casas. Espai VolART (Barcelona, 2003), “Atenció! Galeria Contaminada” a la Galeria Ferran Cano (Palma, 2004), en diverses edicions del “Premi Ciutat de Manacor d'Arts Plàstiques” (Manacor, 2004, 2006, 2007 i 2008), “Somnis i malsons” al Centre Cultural Andratx (2004), la itinerant “Transferències” a  Alcúdia, Sóller, Binissalem, Menorca i València (2005 i 2006),“Imatges raonades” a la galeria Addaya, (Alaró, 2007 i 2008),”F.ART” al Museu Can Planes (Sa Pobla, 2011), entre altres.